Diuen que en temps de crisi ens adonem d’allò que no funciona. És també en aquest moment en què tendeixen a sorgir moviments i idees per canviar-ho: des del sindicalisme combatiu als moviments socials, des d’aquell 15M als CDRs, dels joves d’Urquinaona a les Xarxes de Suport…

I en aquest moment de crisi i oportunitat, ens presenten el concepte de “nova normalitat”; conscients que a moltes la realitat ens ha despertat i convençuts que amb un canvi de nom ens tornaran a fer jeure.

Però, què ens depara aquesta nova normalitat? Si qui la dissenya, la ven i la implementa són els mateixos que van dissenyar, vendre i implementar l’antiga “normalitat”: Què en podem esperar? Pot ser millor? L’experiència ens diu que no. 

Les crisis, cícliques i necessàries per a la pròpia supervivència del capitalisme, són com una moneda que sempre cau pel mateix costat: pel costat en què els serveis públics i la classe treballadora perd, i els qui més tenen, segueixen guanyant. Ja en el seu moment se’ns va aplicar el mantra que calia estrènyer-se el cinturó, que calia “ajustos pressupostaris”. En definitiva, retallades. Ens deien que era l’única solució possible. I mentre la classe treballadora patia aquestes retallades, mentre els serveis públics es veien desproveïts de recursos essencials; l’Estat salvava a bancs i caixes, i les entitats privades, promotores, immobiliàries, empreses de l’Ibex-35 seguien tenint beneficis milionaris. Després de la crisi del totxo va arribar la pujada dels lloguers, després de les execucions hipotecàries en massa, arriben els desnonaments exprés, després de les retallades en sanitat i educació, ha arribat la covid-19. 

Ens hem trobat amb els efectes d’aquestes mesures. Hem vist com la Sanitat es col·lapsava: falta material i recursos per atendre tants pacients. Hem vist com l’estat i el govern segueixen fent que uns pocs facin negoci de la vida. Només així s’explica que empreses com Telefònica o Clece (Florentino Pérez) siguin de les que més diners han rebut durant el confinament. De fet, el propi estat d’alarma, empara la contractació amb caràcter urgent, és a dir, empara les adjudicacions a dit. Només així s’entén que una empresa filial de Ferrovial s’hagi endut una adjudicació del departament de salut per valor de 17 milions d’euros. O hem vist com el govern aplaudia als sanitaris mentre obvia recuperar el 5% del seu sou.

Hem vist com el confinament ha servit per reprimir-nos i perseguir-nos més. Ens deien que amb l’estat d’alarma no es vulnerarien els nostres drets, però les forces de seguretat han fet als carrers la seva pràctica opressiva. Hem vist com els cops, les multes i els abusos no deixaven de ser notícia i es convertien en una por. 

Una por estesa per mitjans i polítics diversos, intentant convèncer-nos que el control social està justificat. Un control que clamen universal però la realitat demostra que no es dona per igual. No actua igual la policia en barris benestants en manifestacions reaccionàries, com en barris populars quan surten els moviments socials. Tampoc actua igual segons quina sembli la teva procedència. No se segueix el mateix protocol portant diferents banderes al coll. Al feixisme se’l saluda i l’autoorganització veïnal se l’encapsula. I aquesta repressió seguirà en la “nova normalitat”. 

Però amb tot, també s’ha fet palès que amb les Xarxes de Suport hem arribat allà on no arriba l’administració, que amb l’autoorganització veïnal podem fer front aquestes opressions. Hem vist col·lectius fent mascaretes i bates, veïnes organitzades amb la vaga de lloguers, xarxes d’aprovisionament d’aliments: hem comprovat que el suport mutu és el que ens farà moure, i no la llei, la norma o la por. 

I en aquesta “nova normalitat” on els desnonaments, la pujada de lloguers, l’atur i la precarització seguiran sent una realitat tant o més del que ho eren abans, és aquesta autoorganització la que ens pot portar a un canvi de paradigma. 

Un canvi, on “posar la vida el centre” deixi de ser un lema per ser una realitat. Una normalitat diferent on la contaminació, el turisme massiu i l’explotació de barris i viles deixin pas a una mobilitat sostenible, a uns carrers per la gent. Però sobretot per construir uns serveis públics de qualitat, on nacionalitzem tota la sanitat per fer front a les necessitats de la gent. Una educació on reduïm ràtios i puguem posar més recursos per atendre plenament a infants i joves. Una realitat on nacionalitzar o municipalitzar sectors estratègics com llum, aigua i gas no sigui una utopia sinó una oportunitat. On redistribuir la riquesa, no sigui només un petit canvi en un parell d’impostos sinó una estratègia a llarg termini per acabar amb tanta ufanació. Un país on tenir un sostre no impliqui més d’un 20% del teu sou, i on arribar a final de mes no sigui un calvari, amb una renda mínima garantida que respongui a les necessitats de la gent. 

Aquest sistema no funciona i hi ha una altra manera de viure: capgirem aquesta nova normalitat. Demostrem que seguim juntes, demostrem-ho al carrer. Trobem-nos a les places, reunim-nos i opinem. Qüestionem aquesta “nova normalitat” imposada i construïm una realitat diferent. 

Treballem plegades per una vida que valgui la pena viure.

Que no ens robin la vida!